A Sara i els silencis, la música ho inunda tot. És la sensualitat de la dona que s’alça i resisteix. És la passió que batega sota les cuirasses. És la melodia sanadora. És la fraternitat a la sala d’espera d’un hospital. I és l’atzar dels llaços familiars.
Durant massa anys, la Sara ha tingut a dins la melodia dels que callen perquè els altres puguin cantar. Quan el silenci amenaça d’apagar els seus anhels, la Sara busca retrobar-se amb qui va ser: una jove amb talent per compondre que va renunciar a la seva prometedora carrera per deixar pas a la del seu marit. Ara que la música torna a ser el seu batec vital, la Sara reprèn la composició d’una obra inacabada que volia dedicar al seu pare. A falta d’inspiració pròpia, demana l’ajuda de qui va ser el seu mestre, l’exigent i rondinaire Josep. Hi accedeix, però amb una condició: que la Sara aculli com a deixeble la Cristina, una noia de qui la separen vint anys i amb qui en principi no comparteixen res. Però l’amistat salva totes les barreres: un cop la Cristina entri a casa seva, la Sara trobarà les notes adequades per pintar de color la seva nova vida.
Maria Escalas ha escrit una novel·la d’una emoció esclatant i perdurable. Una oda a aquells que, després de tant silenci, s’alcen per prendre la paraula.
«Sara, la música no surt del cor. Ni del cap. La música que jo vull que escriguis t’ha de sortir del ventre, del pur centre. Som el que són les nostres vísceres.»
