Carlos Lagarriga escriu aquest dietari de dolor i llum a l’hospital de la Vall d’Hebron mentre hi tenia la seva primera dona, la Cristina, a la unitat de pal·liatius, amb un càncer sense remei. Alhora, ell mateix estava ingressat a la planta de digestiu del mateix centre. En aquestes anotacions descriu les pujades i baixades d’una planta a l’altra amb el degotador i els cigarrets, el pas angelical de les infermeres o la irrupció destralera i sorollosa dels gitanos en la quietud asèptica de l’hospital, com en un text de García Lorca. També les seves fintes al dolor, gràcies a la seva estranyesa per l’absurditat de la vida i a un sentit de l’humor d’home culte, agut i malenconiós.
Si la història del llibre és bonica, les seves pàgines encara ho són més. «Fulles que cauen d’un arbre», diu Lagarriga. Tenen un toc poètic, una elegància emocional colpidora i vessen d’ironia jovial, que fan que l’autor vegi els passadissos d’urgències com els carrers dels sanfermines o que respongui a la radiòloga que li demana si porta res de ferro, que «la salut, per descomptat, no». És un llibre que espanta les incerteses, la desemparança i les pors a manotades de fe d’esperança i de bon humor. Ho diu en una dedicatòria: «Les nostres torxes s’apaguen, però una gran llum ens espera».
