Assaig històric i literari que analitza la tradició espiritual europea a partir del plor i del fet de plorar, buscant la seva empremta en diversos autors que transiten per la literatura, la filosofia i l’art: des de Ramon Llull, Joan Lluís Vives i Santa Teresa de Jesús fins al pintor avantguardista Màlevitx. Publicat el 1979 a la revista Po&sie, aquest text inclassificable uneix les figures de santedat, cavallerositat i poesia. Com apunta Almudena Blasco al pròleg: “Com és que brollen les llàgrimes, en nosaltres? O bé, què indueix a forjar-les –sigui la tristesa, sigui l’alegria– en una inexplicable sensació límit? Quan assumim les imatges neoplatòniques amb què es teixeix la trama més secreta, la menys comunicable, que mira d’explicar l’acte de plorar, ¿ens adonem de la relació que s’estableix amb els fets decisius que ens passen desapercebuts? ¿O ens limitem a deixar que el cos respongui, avergonyit i incoherent, a allò que l’ànima no pot comprendre?”
