La tirania de la minoria dissecciona lestratègia política de les elits dinstrumentalitzar les lluites didentitat per subvertir, dissoldre i redirigir la lluita de classes en una guerra cultural entre oprimits. Ningú pot negar que la política de la identitat ha portat avenços clars, i és que més representació social en lesfera pública ens acosta a una societat més justa en certs aspectes. Sarkar, però, argumenta que fa temps que shi ha perdut la perspectiva anticapitalista. Sembla que l?objectiu ja no sigui enderrocar un sistema injust i jeràrquic, sinó ser-hi més ben representats. Aquesta forma de política identitària individualitzada i liberal ha anat guanyant pes i això ha aplanat el terreny perquè les elits puguin presentar-les com a lluites pròpies dunes minories que volen imposar la seva agenda. Aquest relat, instigat a través de mitjans, opinòlegs i polítics, ha degenerat en una competició per veure qui acumula més opressions o qui se situa en la intersecció més vulnerable. És cert que avui en dia els racistes ja no poden estar completament segurs que els insults al lloc de treball no tinguin cap conseqüència o que hi ha més consciència i sensibilitat sobre el llenguatge utilitzat per descriure les identitats minoritàries. Però tot això no és suficient: mentre la desigualtat econòmica no para de créixer, és urgent superar una època marcada per la desesperació i el cinisme polític i centrar-se en lorganització i lacció col·lectiva. Aquest llibre posa la primera pedra per obrir un debat candent.
